Després de dinar el seu plat favorit, l’Albert es dirigí a la seva habitació compartida. Avui era el seu dia, i el seu estat anímic es trobava força decaigut, com un estudiant la nota de tall del qual no li arriba per endinsar-se en la carrera anhelada, i per tant decidí ajeure’s al seu incòmode llit amb l’objectiu de passar-hi la tarda – les seves darreres quatre hores en aquella depriment estança - estirat, no sense abans saludar amb un tímid gest al seu company de la llitera de dalt. Dos anys d’amarga expectació en la seva obligada llar havien tergiversat el seu envejable caràcter: l’optimisme contagiós que radiava anteriorment i que era un dels principals fonaments de la seva vida havia esdevingut pessimisme, tristesa i desesperança. Acomodar-se en aquell matalàs era missió impossible, però una vegada que va aconseguir la posició més suportable va tancar els ulls amb la fi d’evadir-se del seu entorn i penetrar en la seva somniadora ment.
Es trobava amb el seu germà al Carib, el viatge que sempre havien volgut fer junts. Mentre estaven estirats cadascú a una hamaca lligada entre dues palmeres i bevent un còctel típic d’aquella zona, d’un color rogenc que invitava a beure-se’l, parlaven sobre diverses temàtiques.
- Finalment ho hem aconseguit, germà – deia l’Albert mostrant un somriure esplèndid com una posta de Sol en companyia de la persona estimada -. Aquest any ha estat immillorable en quant a la nostra economia, encara que podríem millorar el rendiment de l’empresa si...
- Au va, no em parlis ara de la feina – li tallava l’Eduard – L’únic que m’ha agradat del que has dit es l’adjectiu immillorable, que em serveix per dir que aquestes vacances ho son, d’immillorables. Encara que... No aniria pas malament un parell de dones lleugeres de roba ventant-nos – Ambdós van esclatar en una sonora rialla.
Aquest relaxant paisatge es començà a difuminar en la ment de l’Albert; el soroll de les riallades disminuí progressivament fins a esdevenir mut. És una llàstima que mai no hagin pogut fer aquest viatge...
La seva ment li conduí ara a un record força llunyà. Encara era a la seva terra natal, Catalunya, i concretament a un hospital barceloní: Sant Joan de Déu. La seva mare l’acaronava juntament amb el seu germà, esperant amb amarga expectació, com qui espera la seva hora al corredor de la mort. De sobte un home vestit de verd sortí del que devia ésser la porta d’un quiròfan i es dirigí cap a ells.
- No hem pogut fer res per ell, el tumor estava molt estès. Ho sento, de debò.
- Es culpa meva! Hauria d’haver-lo obligat a venir! Tot això es per culpa meva! – cridava la mare dels dos fills, que havia entrat en un sobtat atac de nervis.
D’aquest record es passà immediatament a un altre, que no devia ésser de més de dos dies de diferència respecte a l’anterior. L’Eduard arribà nerviós a l’habitació de l’Albert, cridant coses inintel·ligibles i plorant nerviosament, al mateix temps que senyalava la porta que amagava l’habitació de la seva mare. En entrar a la cambra, es trobà amb una imatge que mai a la seva vida podria oblidar: la seva mare estava penjada del sostre. Quan va aconseguir asserenar-se, va trucar al número d’emergència i va portar al seu germà petit fora de aquesta esfereïdora imatge. En qüestió de dies, dos nois de nou i onze anys havien quedat orfes. Aquesta recordança s’esvaí del cap de l’Eduard com s’esvaeix el fum quan troba una esquerda per on fugir.
Ara li arribà una vaga reminiscència del seu viatge als Estats Units d’Amèrica que li assegurava un contracte indefinit i un salari imponent que permetria a ell i al seu germà viure sense la soga al coll econòmicament parlant. Però aquesta remembrança es dissipà ràpidament i la ment de l’Albert ens traslladà a una evocació imaginària. Era vint-i-cinc de desembre i tota la seva família era viva i feliç a la seva espaiosa casa de California. Ell era assegut davant del seu germà; a dreta i esquerra apareixen amb gest somrient el seu pare i la seva mare respectivament. Ningú no parlava, però només calia observar els rostres de joia que els quatre personatges d’aquesta estampa idíl·lica mostraven per saber que no calia dir res. De sobte, però, l’Eduard esdevingué sol. Els tres éssers estimats que l’acompanyaven havien desaparegut. El seu desig frustrat havia evolucionat fins a convertir-se en un record: el record del seu darrer sopar de Nadal. Una vegada més, la imatge s’esfumà gradualment i es metamorfosà en una altra.
L’Albert tot just havia estacionat el seu cotxe a l’aparcament privat de casa seva. Tenia una gran notícia que compartir amb el seu germà: li donarien feina a la seva empresa, treballarien junts! Quan es disposà a entrar a casa la porta s’obrí i sortí un home desconegut per ell. Encara que el seu germà tenia molts amics i ell no els coneixia a tots, tingué un mal pressentiment en forma de calfred. Entrà el més ràpid que les seves cames el permetien i els seus pitjors pensaments se li aparegueren al davant: el darrer membre de la seva família estava estès al sòl de la sala d’estar, amb un tir al clatell. Sense pensar-s’ho dues vegades agafà la seva arma i sortí amb el cotxe per tal de veure l’home amb qui abans s’havia creuat. El trobà dues illes més enllà, creuant un carrer. Accelerà el màxim que el seu esportiu permetia i se’l portà pel davant. Immediatament després, amb llàgrimes als ulls, va buidar el seu carregador en aquell home. La imaginació tornà a immiscir-se entre els seus records, i a la vorera veié el seu germà agraint-li la seva venjança.
El seus pensaments foren torbats sobtadament amb dos cops violents a les reixes metàl·liques de la seva estança. Ell mateix es sorprengué de la llibertat que per unes hores la seva imaginació li havia proporcionat.
- Ha arribat l’hora – digué el guardià de la seva cel·la en un anglès tancat.
El camí cap al compartiment on hi residia la cadira elèctrica se’l féu etern. Una vegada assegut i ben lligat, i abans de que un policia li tapés la cara amb una mena de sac, li preguntaren si volia dir unes últimes paraules.
- Només m’agradaria veure què faríeu vosaltres si us treuen l’última baula de la vostra família i sabeu qui ha estat el culpable. Res més... Gràcies per alliberar-me.
Les gotes de l’esponja xopa que li havien adherit al cap es confonien amb les seves llàgrimes impotents i la seva suor freda. Havia arribat el seu moment, l’amarga expectació s’enllestiria en pocs segons. Abans que l’encarregat de posar en marxa aquella cadira mortífera pugés la palanca definitiva per a l’Albert, aquest murmurà entre dents:
- Germà, finalment acomplirem el nostre desig: me’n vaig al Carib amb tu, el nostre anhelat viatge es farà realitat...
Les llums de la presó trontollaren durant uns minuts. Durant aquest temps, imatges de la cruel vida que li havia tocat viure a l’Albert li passaren pel cap ràpidament i sense pausa. Darrerament, obrí els ulls. Al seu davant hi observà aigua cristal·lina que incitava al bany. Als seus peus, fina arena a una temperatura calent però no abrasant. Darrera seu, dues hamaques que animaven al descans. Dues bellíssimes joves ventaven una cara coneguda.
- Benvingut, germà.
Es trobava amb el seu germà al Carib, el viatge que sempre havien volgut fer junts. Mentre estaven estirats cadascú a una hamaca lligada entre dues palmeres i bevent un còctel típic d’aquella zona, d’un color rogenc que invitava a beure-se’l, parlaven sobre diverses temàtiques.
- Finalment ho hem aconseguit, germà – deia l’Albert mostrant un somriure esplèndid com una posta de Sol en companyia de la persona estimada -. Aquest any ha estat immillorable en quant a la nostra economia, encara que podríem millorar el rendiment de l’empresa si...
- Au va, no em parlis ara de la feina – li tallava l’Eduard – L’únic que m’ha agradat del que has dit es l’adjectiu immillorable, que em serveix per dir que aquestes vacances ho son, d’immillorables. Encara que... No aniria pas malament un parell de dones lleugeres de roba ventant-nos – Ambdós van esclatar en una sonora rialla.
Aquest relaxant paisatge es començà a difuminar en la ment de l’Albert; el soroll de les riallades disminuí progressivament fins a esdevenir mut. És una llàstima que mai no hagin pogut fer aquest viatge...
La seva ment li conduí ara a un record força llunyà. Encara era a la seva terra natal, Catalunya, i concretament a un hospital barceloní: Sant Joan de Déu. La seva mare l’acaronava juntament amb el seu germà, esperant amb amarga expectació, com qui espera la seva hora al corredor de la mort. De sobte un home vestit de verd sortí del que devia ésser la porta d’un quiròfan i es dirigí cap a ells.
- No hem pogut fer res per ell, el tumor estava molt estès. Ho sento, de debò.
- Es culpa meva! Hauria d’haver-lo obligat a venir! Tot això es per culpa meva! – cridava la mare dels dos fills, que havia entrat en un sobtat atac de nervis.
D’aquest record es passà immediatament a un altre, que no devia ésser de més de dos dies de diferència respecte a l’anterior. L’Eduard arribà nerviós a l’habitació de l’Albert, cridant coses inintel·ligibles i plorant nerviosament, al mateix temps que senyalava la porta que amagava l’habitació de la seva mare. En entrar a la cambra, es trobà amb una imatge que mai a la seva vida podria oblidar: la seva mare estava penjada del sostre. Quan va aconseguir asserenar-se, va trucar al número d’emergència i va portar al seu germà petit fora de aquesta esfereïdora imatge. En qüestió de dies, dos nois de nou i onze anys havien quedat orfes. Aquesta recordança s’esvaí del cap de l’Eduard com s’esvaeix el fum quan troba una esquerda per on fugir.
Ara li arribà una vaga reminiscència del seu viatge als Estats Units d’Amèrica que li assegurava un contracte indefinit i un salari imponent que permetria a ell i al seu germà viure sense la soga al coll econòmicament parlant. Però aquesta remembrança es dissipà ràpidament i la ment de l’Albert ens traslladà a una evocació imaginària. Era vint-i-cinc de desembre i tota la seva família era viva i feliç a la seva espaiosa casa de California. Ell era assegut davant del seu germà; a dreta i esquerra apareixen amb gest somrient el seu pare i la seva mare respectivament. Ningú no parlava, però només calia observar els rostres de joia que els quatre personatges d’aquesta estampa idíl·lica mostraven per saber que no calia dir res. De sobte, però, l’Eduard esdevingué sol. Els tres éssers estimats que l’acompanyaven havien desaparegut. El seu desig frustrat havia evolucionat fins a convertir-se en un record: el record del seu darrer sopar de Nadal. Una vegada més, la imatge s’esfumà gradualment i es metamorfosà en una altra.
L’Albert tot just havia estacionat el seu cotxe a l’aparcament privat de casa seva. Tenia una gran notícia que compartir amb el seu germà: li donarien feina a la seva empresa, treballarien junts! Quan es disposà a entrar a casa la porta s’obrí i sortí un home desconegut per ell. Encara que el seu germà tenia molts amics i ell no els coneixia a tots, tingué un mal pressentiment en forma de calfred. Entrà el més ràpid que les seves cames el permetien i els seus pitjors pensaments se li aparegueren al davant: el darrer membre de la seva família estava estès al sòl de la sala d’estar, amb un tir al clatell. Sense pensar-s’ho dues vegades agafà la seva arma i sortí amb el cotxe per tal de veure l’home amb qui abans s’havia creuat. El trobà dues illes més enllà, creuant un carrer. Accelerà el màxim que el seu esportiu permetia i se’l portà pel davant. Immediatament després, amb llàgrimes als ulls, va buidar el seu carregador en aquell home. La imaginació tornà a immiscir-se entre els seus records, i a la vorera veié el seu germà agraint-li la seva venjança.
El seus pensaments foren torbats sobtadament amb dos cops violents a les reixes metàl·liques de la seva estança. Ell mateix es sorprengué de la llibertat que per unes hores la seva imaginació li havia proporcionat.
- Ha arribat l’hora – digué el guardià de la seva cel·la en un anglès tancat.
El camí cap al compartiment on hi residia la cadira elèctrica se’l féu etern. Una vegada assegut i ben lligat, i abans de que un policia li tapés la cara amb una mena de sac, li preguntaren si volia dir unes últimes paraules.
- Només m’agradaria veure què faríeu vosaltres si us treuen l’última baula de la vostra família i sabeu qui ha estat el culpable. Res més... Gràcies per alliberar-me.
Les gotes de l’esponja xopa que li havien adherit al cap es confonien amb les seves llàgrimes impotents i la seva suor freda. Havia arribat el seu moment, l’amarga expectació s’enllestiria en pocs segons. Abans que l’encarregat de posar en marxa aquella cadira mortífera pugés la palanca definitiva per a l’Albert, aquest murmurà entre dents:
- Germà, finalment acomplirem el nostre desig: me’n vaig al Carib amb tu, el nostre anhelat viatge es farà realitat...
Les llums de la presó trontollaren durant uns minuts. Durant aquest temps, imatges de la cruel vida que li havia tocat viure a l’Albert li passaren pel cap ràpidament i sense pausa. Darrerament, obrí els ulls. Al seu davant hi observà aigua cristal·lina que incitava al bany. Als seus peus, fina arena a una temperatura calent però no abrasant. Darrera seu, dues hamaques que animaven al descans. Dues bellíssimes joves ventaven una cara coneguda.
- Benvingut, germà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario