1er Premi RACC Jovesiconducció 2008

Capítol I: Fent memòria
Els primers raigs de Sol em deixaren cec durant uns instants que em permeteren veure que aquest no era el meu llit. M’era igual, ara només volia tornar a agafar la son que amb tant ímpetu m’havia tret la primera llum de l’alba. Durant el minúscul trajecte que separava aquell desconegut llit de la finestra vaig assabentar-me de que l’habitació no parava quieta ni un moment. El mirall em mostrí groguenc i amb unes pupil·les més dilatades del que acostumen a estar-ho. Em vaig somriure: tota aquesta escena em semblava força còmica. El meu cap es movia amb el vaivé de la inquieta habitació. Vaig intentar pensar què vaig fer ahir, però l’esforç em va superar i decidí tornar al llit d’aquella cambra ara a les fosques. La comoditat d’aquell llit em féu caure en una tranquil·litat relativa...
- Desperta col·lega, els meus pares arriben d’aquí a una estona!
Vaig trigar a enfocar la familiar cara d’aquell noi, el meu millor amic. El notava força content. La hipnosi posterior a la ingerència d’alcohol no em permetia recordar res del dia anterior.
- Quina “merda” portaves a sobre ahir! Val més que et refresqui la memòria que fas cara de saber ben poc d’ahir.
Em començà a explicar la nit anterior, i en aquell moment vaig assabentar-me del dia que vivia: dissabte al matí. L’Albert posava l’alcohol a sobre d’un pedestal. Tot havia estat divertidíssim aquella nit, segons em recordava ell. La frase que més repetia era “gràcies a l’alcohol”. Gràcies a l’alcohol havíem pogut entrar-li a aquelles noies, gràcies a l’alcohol ens havíem barallat amb aquells nois i havíem “tingut ous” a plantar-los cara, gràcies a l’alcohol havíem ballat durant tota la nit sense descans, gràcies a l’alcohol el meu cap donava voltes al voltant d’aquella petita habitació, gràcies a l’alcohol jo no era al meu llit perquè si hagués arribat en aquell estat – no parava de vomitar i així no em podien deixar a casa - no m’haguessin deixat sortir avui a la nit, que, segons m’explica, tenim preparada una bona. Al veure la meva expressió preocupada em va tranquil·litzar dient-me que ell havia contactat amb els meus pares i que sabien que dormia aquella nit a casa seva. Em continuà explicant que el pobre desgraciat de l’Eduard es va perdre tota aquesta diversió perquè li havia tocat no beure, i ho havia complert amb molta diligencia, el babau.
- I aquesta nit, amb la que tenim preparada, em toca no beure a mi... – el seu rostre mostrava un somriure delator.
Al vespre, i abans d’anar a sopar tots junts, l’Albert ens va portar a donar una volta amb el seu cotxe. Era increïble com canviava aquest noi quan agafava aquesta màquina de matar, sort que en aquests moments tenia els reflexos intactes...
Després de veure tot el que corria el seu Honda Civic, anàrem a comprar les provisions d’aquella nit. Érem cinc i comprarem quatre ampolles del saborós i car Jack Daniel’s. Mai hauria pensat que era el meu últim dia de festa.

Capítol II: La sort dels reflexos
L’Albert ens va deixar a casa nostra, i al cap d’una hora tornàvem a estar junts i ens disposàvem a sopar. Les contínues rialles, ignorants del nostre futur proper, inundaven tot el restaurant xinés. Els cinc estàvem pletòrics. Encara em ressonen al cap les paraules que l’Eduard va dir: “Aquesta nit promet, tinc el pressentiment que passarà alguna cosa inoblidable”.
Vam acabar de sopar molt d’hora i, després de comprar tot allò que ens faltava per mesclar el nostre apreciat whisky (gots, gels i llimonada) l’Albert va proposar que en comptes d’anar directament cap a la platja a començar a beure, podíem anar a fer una mica el boig amb el cotxe. Els altres tres – Kilian, Eduard i Hèctor – van estar d’acord però a mi no em matava la idea. No obstant, què podia passar?
Entrarem al cotxe i en conduir la meva mà cap al cinturó vaig sentir les mirades dels meus amics i quan els vaig mirar van riure amb intensitat.
- Però on vas amb el cinturó? Al meu cotxe ningú es posa cinturó! No veus que treu la sensació de velocitat?
Les paraules del meu millor amic van fer que em sentís inútil i avergonyit, tot i que era l’únic que estava fent allò correcte. És important saber que per un cop anterior els airbags del cotxe eren buits, no hi havien. No obstant, què podia passar?
Amb la llibertat intranquil·la que et dona no portar el cinturó vam anar a un lloc on ell sabia que no hi havia radars: un carril d’acceleració molt llarg amb un semàfor al fons, degut a que era tant d’entrada com de sortida, prop de Badalona. Va començar a accelerar i en un no res el seu potent cotxe era a 180 km/h. Just en aquest moment un cotxe es va incorporar sense assabentar-se de la velocitat que l’Albert portava. És difícil explicar la sensació que comença a l’estomac i s’estén per tot el cós, la sensació de por, de poder tocar la mort amb els dits. Però aquesta vegada els frens del cotxe van actuar amb correcció i a un pam del cotxe de davant va parar completament. La meva vergonya anterior es va transformar en indignació quan, per culpa de no portar posat el necessari i important cinturó de seguretat, tots vam rebre cops que van desenvolupar en blaus. El pitjors parats van ser L’Eduard i l’Hèctor, un al seient central de darrere i l’altre al davant. El primer notà un dolor intens al coll que, tot i no passar d’això, era bastant molest. L’Hèctor, per la seva part, va sagnar durant uns minuts pels llavis. El silenci era sepulcral fins que algú, no recordo qui, el va trencar amb unes paraules que en aquell moment no sabia realment valorar.
- Sort que som vius, no ha passat res greu. Tranquils, hem de continuar la festa. Anem a la platja, emborratxem-nos i oblidem el que acaba de passar.
El camí cap a la platja, encara que era curt, es va fer etern pel silenci que ningú trencava. Però l’alcohol anima al més trist, i en poc temps estàvem molt alegres, parlant a crits de qualsevol cosa. Aquesta nit a qui no li tocava beure era a l’Albert, que havia anat a la benzinera. Era estrany que encara no hagués tornat. Preocupat, vaig anar cap a la benzinera i no el vaig trobar. Per sort vaig trobar-me uns amics que ens coneixien, i em digueren una cosa que jo no podia creure: havien vist l’Albert a un bar proper demanant-se un got de litre de no sabien ben be quina substància alcohòlica. El vaig trobar de seguida a la barra del bar que era més a la vora. Ens vam comunicar amb els crits típics en un bar musical:
- Però que fas? Qui conduirà el teu cotxe després a la tornada?
- No et preocupis col·lega! He begut poc, només porto dos gots de litre i d’aquí a les sis ja m’haurà passat la tonteria!
El vaig convèncer per tornar a la platja. Vam arribar al voltant de dos quarts de dos, i els nostres tres amics portaven ja uns ulls identificatius. Jo no podia deixar de pensar en la tornada, però tot i així continuava bevent, intentant passar-m’ho el millor possible. Quan vaig prendre dos gots més, els meus pensaments es tornaren més optimistes. L’Albert controlaria bé el seu cotxe quan arribés l’hora d’anar-se. Tenia, però, una intranquil·litat incontrolable. No obstant, què podia passar?
L’hora d’entrar a la discoteca s’apropava. Eren ja les dos en punt. Sense ser conscient encara, el meu temps de vida minvava com minven els assistents a un teatre quan l’obra conclou.

Capítol III: Decisió irreparable
Abans de fer via cap a la discoteca, encara vaig veure a l’Albert animant-se encara més la nit a sobre del banc amb una substància blanca i polsosa que no era precisament sucre.
El camí cap al que semblava una nova nit de diversió com les altres va ser ple de rialles. Però el meu somriure constant amagava una brisa de neguit que en aquells despreocupats moments adolescents no em deixava endevinar la raó. En arribar a la cua, a dos quarts de tres, vam observar que no era gaire extensa i en un tres i no res estàvem davant del senzill examen que s’ha d’aprovar si vols entrar: les mirades dels porters. Com sempre, ens miraren els vermellosos ulls, ens demanaren el carnet d’identitat i, posteriorment, formularen la típica pregunta que a molts espanta però que no té cap importància: havíem begut? No, no havíem begut quatre ampolles de whisky, i encara menys havíem fumat porros, si els ulls eren vermells era o casualitat o que érem portadors de lentilles...
Una vegada a dins, la intensa música em va animar només durant un curt interval de temps. Mentre la meva mirada es dirigia inconscientment cap a tres dels meus amics emparellats per unes hores, el meu cap i el meu cos es sentien fora de joc i lloc, amb una incomoditat enganxosa. Em sentia com un erasmista fent culte als sants. Va ser en aquell moment quan al meu cap repicaven les sàvies paraules que la meva mare repetia des de que sabia que sortíem de nit en cotxe i que bevíem per torns: “Sé que sou responsables, però si en algun moment veus que algú no respecta el torn, agafa l’autobús, no juguis, que vida només n’hi ha una i s’ha de cuidar. Tots hem passat per la joventut, però la vida no acaba en ella”. Amb aquests pensaments, que van esdevenir-me un mal de cap de dolor indescriptible, van arribar dos quarts de sis i, com tenien planejat sortir a tres quarts i cinc, vaig avisar als meus acompanyants i amics i em vaig anar fora a esperar-los, on l’aire semblava pur, nou, com si ningú l’hagués inhalat abans.
Com era previsible, es van agafar deu minuts de premi per haver tingut companyia femenina. A les sis érem ja tots cinc fora, disposats a anar-nos al nostre còmode i segur llit. Mitja hora, només ens quedaven dos quarts de rellotge...
- Segur que tens plenes facultats per conduir? Avui t’has passat força, i no només d’alcohol...
- Tranquils, controlo perfectament... A més, és quasi bé tot recte.
Suposo que el nostre estat era més lamentable que el de l’Albert. Havia de ser-ho, perquè si no és incomprensible que tots quatre deixéssim el nostre fat, la nostra llarga vida que ens quedava per viure en mans d’un noi que a dures penes s’aguantava dempeus. Tampoc no ens vam assabentar de com li costava ficar la marxa, només una mica d’observació i cas a la meva mare haurien estat suficients... Les portes tancades pel botó de seguretat. No hi havia marxa enrere, havíem escollit no arribar a bon port.
Només jo, que era el copilot, romania encara despert, pensant en com seria de tranquil el viatge si no existís l’alcohol o si respectéssim els torns, si no ens deixéssim influenciar per allò que provoca diversió o que fa la majoria i féssim cas a aquells – els nostres progenitors – que només es preocupen de la nostra seguretat. Vaig aprofitar aquest moment per posar-me el cinturó, atès que ara ningú no em podia veure i riure. Potser anava fins i tot més despert que el mateix conductor. Els minuts caminaven més lentament del normal dins d’aquella atracció mortífera de velocitats molt per sobre del límit . Només ens quedaven dues sortides, dues sortides més i arribaven a la nostra ciutat. Fins i tot les llums de l’autopista semblaven espectadores del nostre pròxim futur. Immers en l’idea d’arribar a casa no em vaig assabentar de que el cotxe virava cap a l’esquerra sense que ningú no ho impedís. Va ser qüestió de segons. Vaig mirar tranquil·lament cap al meu millor amic, però només vaig trobar el seu clatell, atès que s’havia quedat adormit i el seu cap mirava cap als seus peus. En aquesta observació vaig perdre el temps necessari per poder tocar el volant. Va ser massa tard. El nou i lluent Honda va estavellar-se primer contra la part esquerra de la calçada, i posteriorment va fer tres voltes de campana abans de quedar-se immòbil com un jugador de la ruleta russa abans de moure el dit que pot provocar-li la mort.

Capítol IV: Sort?
Els primers raigs de Sol em deixaren cec durant uns instants que em permeteren veure que aquest no era el meu llit. Em va bastar només un segon més d’observació per veure que no era la llum del Sol allò que m’impedia obrir els ulls, sinó la llum artificial d’un edifici que no coneixia. Pocs segons mes i, amb ajuda dels llençols, l’olor, i els aparells que m’envoltaven la meva conclusió no podia ser un altre: era a un hospital. La següent observació va ser mirar a la meva esquerra, però només vaig trobar un llit buit i ben fet. Vaig perdre les poques forces que tenia i vaig caure en un profund son. Els somnis no van resultar gaire més tranquil·litzadors. Vaig despertar amb suor freda recorrent el meu front; la infermera acabava d’entrar.
El primer que vaig fer va ser preguntar pels meus amics, sense pensar ni un segon en mi.
- Tu ets del grup de cinc de l’accident de fa tres dies no? – Sense saber realment si havien passat tres dies, vaig afirmar, desitjant obtenir informació positiva. – Bé, tres dels teus amics van morir a l’acte, l’Héctor va morir ahir en una recaiguda inesperada. Era aquí, al teu costat... Per cert, els teus pares han dit que vindrien a les tres, així que en dos quarts seran aquí.
Cada paraula es va endinsar en mi com s’endinsa una agulla a un cuc utilitzat de menjar per a peixos a l’hora de pescar. La meva pal·lidesa muda va esdevenir llàgrimes inútils cada vegada més intenses, semblava un riu en plena època de pluges. El meu següent pensament va ésser força egoista: era viu, l’únic supervivent de la destrucció de quatre famílies ofegades en dolor. La meva no era la cinquena, havia d’ésser feliç per aquesta oportunitat. Em sentia afortunat, havia tingut sort al cap i a la fi. Era dimecres, potser divendres podia tornar a entrenar i dissabte em convoquessin per jugar el partir més important, on ens jugàvem l’ascens de categoria. Aquesta egocèntrica alegria, però, va durar només un minut. Em vaig disposar a aixecar-me per rentar-me la cara de les gotes heterogènies de suor i llàgrimes. Però les cames no responien les ordres del meu cervell. Va començar-me un somriure neguitós indescriptible. Vaig intentar tocar la infermera, molt a prop meu, perquè m’expliqués què passava amb les meves cames. Però tampoc els braços no em van obeir. Amb un gemec ofegat vaig advertir a la infermera, que va deduir el que volia perquè immediatament va començar a parlar.
- Respecte a tu, Xavi, suposo que hauràs ja pogut comprovar que no pots moure les teves articulacions. El teu estat és definit com vegetal: el teu cervell funciona amb normalitat, però has de saber que mai més podràs tornar a sortir d’aquest hospital, d’aquesta habitació. Jo i una companya estem a càrrec de tu les vint-i-quatre hores del dia per si necessites qualsevol cosa. Tranquil·litzat, has sobreviscut a un accident brutal, ets l’únic supervivent, poc a poc t’aniràs acostumant a la teva nova vida.
Però des de la definició de vegetal jo ja no l’escoltava. Cinc famílies havien estat sumides a un record irreparable, irrefutable, inesborrable de les seves ments gràcies a les bogeries de cinc incautes adolescents, quatre dels quals ja havien sofert un destí fatal, i el cinquè, jo, havia passat de viure a morir vivint.
No podia queixar-me del meu destí. Encara que jo era potser el menys boig dels cinc inconscients que pujarem al cotxe amb bitllet cap a la mort, també m’ho mereixia. També havia begut, si no ho hagués fet hauria conduït jo mateix, voluntàriament havia pujat al cotxe, voluntàriament havia arruïnat la meva vida convertint-me en una càrrega per a la meva família, tot i que mai em dirien aquestes paraules. I tot això per voler cremar la vida en pocs anys, per no voler ésser el diferent a l’etapa més perillosa de la vida: l’adolescència, la joventut.
“Per això, i amb l’ajut dels movibles dits del meu germà, escric aquesta història. No paga la pena una nit de diversió desfasada si serà l’ultima nit. No paga la pena veure el somriure fals que només floreix en entrar a la meva habitació i minva transformat en llàgrimes al creuar aquella porta que jo mai no creuaré. Amb aquest relat incito a valorar la vida des del naixement fins a la vellesa, l’adolescència no ha de ser l’últim esglaó. Cada mirada, cada passa, cada abraçada, cada somriure, cada risibilitat despreocupada, cada paraula, valorem-ho i arribem a la conclusió que tot això no s’ha de perdre per unes hores boges controlades per la velocitat inconscient de l’aparell mortífer que pot arribar a ésser un cotxe.”

I ja que tinc la sort d'ésser bilingüe natiu, una altra dramàtica en català:

Després de dinar el seu plat favorit, l’Albert es dirigí a la seva habitació compartida. Avui era el seu dia, i el seu estat anímic es trobava força decaigut, com un estudiant la nota de tall del qual no li arriba per endinsar-se en la carrera anhelada, i per tant decidí ajeure’s al seu incòmode llit amb l’objectiu de passar-hi la tarda – les seves darreres quatre hores en aquella depriment estança - estirat, no sense abans saludar amb un tímid gest al seu company de la llitera de dalt. Dos anys d’amarga expectació en la seva obligada llar havien tergiversat el seu envejable caràcter: l’optimisme contagiós que radiava anteriorment i que era un dels principals fonaments de la seva vida havia esdevingut pessimisme, tristesa i desesperança. Acomodar-se en aquell matalàs era missió impossible, però una vegada que va aconseguir la posició més suportable va tancar els ulls amb la fi d’evadir-se del seu entorn i penetrar en la seva somniadora ment.
Es trobava amb el seu germà al Carib, el viatge que sempre havien volgut fer junts. Mentre estaven estirats cadascú a una hamaca lligada entre dues palmeres i bevent un còctel típic d’aquella zona, d’un color rogenc que invitava a beure-se’l, parlaven sobre diverses temàtiques.
- Finalment ho hem aconseguit, germà – deia l’Albert mostrant un somriure esplèndid com una posta de Sol en companyia de la persona estimada -. Aquest any ha estat immillorable en quant a la nostra economia, encara que podríem millorar el rendiment de l’empresa si...
- Au va, no em parlis ara de la feina – li tallava l’Eduard – L’únic que m’ha agradat del que has dit es l’adjectiu immillorable, que em serveix per dir que aquestes vacances ho son, d’immillorables. Encara que... No aniria pas malament un parell de dones lleugeres de roba ventant-nos – Ambdós van esclatar en una sonora rialla.
Aquest relaxant paisatge es començà a difuminar en la ment de l’Albert; el soroll de les riallades disminuí progressivament fins a esdevenir mut. És una llàstima que mai no hagin pogut fer aquest viatge...
La seva ment li conduí ara a un record força llunyà. Encara era a la seva terra natal, Catalunya, i concretament a un hospital barceloní: Sant Joan de Déu. La seva mare l’acaronava juntament amb el seu germà, esperant amb amarga expectació, com qui espera la seva hora al corredor de la mort. De sobte un home vestit de verd sortí del que devia ésser la porta d’un quiròfan i es dirigí cap a ells.
- No hem pogut fer res per ell, el tumor estava molt estès. Ho sento, de debò.
- Es culpa meva! Hauria d’haver-lo obligat a venir! Tot això es per culpa meva! – cridava la mare dels dos fills, que havia entrat en un sobtat atac de nervis.
D’aquest record es passà immediatament a un altre, que no devia ésser de més de dos dies de diferència respecte a l’anterior. L’Eduard arribà nerviós a l’habitació de l’Albert, cridant coses inintel·ligibles i plorant nerviosament, al mateix temps que senyalava la porta que amagava l’habitació de la seva mare. En entrar a la cambra, es trobà amb una imatge que mai a la seva vida podria oblidar: la seva mare estava penjada del sostre. Quan va aconseguir asserenar-se, va trucar al número d’emergència i va portar al seu germà petit fora de aquesta esfereïdora imatge. En qüestió de dies, dos nois de nou i onze anys havien quedat orfes. Aquesta recordança s’esvaí del cap de l’Eduard com s’esvaeix el fum quan troba una esquerda per on fugir.
Ara li arribà una vaga reminiscència del seu viatge als Estats Units d’Amèrica que li assegurava un contracte indefinit i un salari imponent que permetria a ell i al seu germà viure sense la soga al coll econòmicament parlant. Però aquesta remembrança es dissipà ràpidament i la ment de l’Albert ens traslladà a una evocació imaginària. Era vint-i-cinc de desembre i tota la seva família era viva i feliç a la seva espaiosa casa de California. Ell era assegut davant del seu germà; a dreta i esquerra apareixen amb gest somrient el seu pare i la seva mare respectivament. Ningú no parlava, però només calia observar els rostres de joia que els quatre personatges d’aquesta estampa idíl·lica mostraven per saber que no calia dir res. De sobte, però, l’Eduard esdevingué sol. Els tres éssers estimats que l’acompanyaven havien desaparegut. El seu desig frustrat havia evolucionat fins a convertir-se en un record: el record del seu darrer sopar de Nadal. Una vegada més, la imatge s’esfumà gradualment i es metamorfosà en una altra.
L’Albert tot just havia estacionat el seu cotxe a l’aparcament privat de casa seva. Tenia una gran notícia que compartir amb el seu germà: li donarien feina a la seva empresa, treballarien junts! Quan es disposà a entrar a casa la porta s’obrí i sortí un home desconegut per ell. Encara que el seu germà tenia molts amics i ell no els coneixia a tots, tingué un mal pressentiment en forma de calfred. Entrà el més ràpid que les seves cames el permetien i els seus pitjors pensaments se li aparegueren al davant: el darrer membre de la seva família estava estès al sòl de la sala d’estar, amb un tir al clatell. Sense pensar-s’ho dues vegades agafà la seva arma i sortí amb el cotxe per tal de veure l’home amb qui abans s’havia creuat. El trobà dues illes més enllà, creuant un carrer. Accelerà el màxim que el seu esportiu permetia i se’l portà pel davant. Immediatament després, amb llàgrimes als ulls, va buidar el seu carregador en aquell home. La imaginació tornà a immiscir-se entre els seus records, i a la vorera veié el seu germà agraint-li la seva venjança.
El seus pensaments foren torbats sobtadament amb dos cops violents a les reixes metàl·liques de la seva estança. Ell mateix es sorprengué de la llibertat que per unes hores la seva imaginació li havia proporcionat.
- Ha arribat l’hora – digué el guardià de la seva cel·la en un anglès tancat.
El camí cap al compartiment on hi residia la cadira elèctrica se’l féu etern. Una vegada assegut i ben lligat, i abans de que un policia li tapés la cara amb una mena de sac, li preguntaren si volia dir unes últimes paraules.
- Només m’agradaria veure què faríeu vosaltres si us treuen l’última baula de la vostra família i sabeu qui ha estat el culpable. Res més... Gràcies per alliberar-me.
Les gotes de l’esponja xopa que li havien adherit al cap es confonien amb les seves llàgrimes impotents i la seva suor freda. Havia arribat el seu moment, l’amarga expectació s’enllestiria en pocs segons. Abans que l’encarregat de posar en marxa aquella cadira mortífera pugés la palanca definitiva per a l’Albert, aquest murmurà entre dents:
- Germà, finalment acomplirem el nostre desig: me’n vaig al Carib amb tu, el nostre anhelat viatge es farà realitat...
Les llums de la presó trontollaren durant uns minuts. Durant aquest temps, imatges de la cruel vida que li havia tocat viure a l’Albert li passaren pel cap ràpidament i sense pausa. Darrerament, obrí els ulls. Al seu davant hi observà aigua cristal·lina que incitava al bany. Als seus peus, fina arena a una temperatura calent però no abrasant. Darrera seu, dues hamaques que animaven al descans. Dues bellíssimes joves ventaven una cara coneguda.
- Benvingut, germà.

Intento de historia dramática:

Llevaba unos cuantos meses sin cruzar el umbral de mi ahora solitaria casa, pero me armé de valor al fin y el veintinueve de noviembre decidí atravesar esa metafórica barrera que antaño se me hacía un muro de hormigón y que ahora se me presentaba como una ventana abierta de par en par. Al cruzarlo, inhalé al fin ese aire que tanto anhelaba pero que la aflicción me impedía disfrutar. Cada hálito me hacía sentir más vivo y libre y, aunque sabía que mi objetivo quedaba lejos a pie, deseaba caminar, deseaba sentir el refrescante aire en mi rostro y tenía la esperanza de que cada bocanada de éste sirviera de elixir también para mi acongojada alma. Mi mente permaneció en blanco durante los incontables pasos que me condujeron hacia el lugar al que, antes de este arrebato de valentía, temía dirigirme.
- Así que es aquí donde las flores marcan el paso del tiempo… - Me dije
Nunca antes había estado en uno. Debo reconocer que mi primera sensación fue de tranquilidad absoluta. Y envuelto en esa placidez, me topé con ellas. Las dos se situaban desafiantes frente a mí, justo como mis peores pesadillas me habían avanzado. Pero, lejos de regresar a la cobardía que durante tantos meses se había apoderado de mí, cerré los ojos con la intención de recordar las páginas más interesantes del diario de una de ellas, de las dos personas más importantes de mi vida.

28 de agosto de 1990. He visto el milagro de la vida con mis propios ojos. La verdad es que por la mañana parecía que iba a ser un día normal y corriente. Me ha despertado una llamada de madrugada preguntando por no sé quién equivocadamente. Cuando se duerme con los nervios a flor de piel, tonterías como esa te enervan a máximo. Supongo que es normal estar nervioso cuando mi mujer está en el hospital esperando nuestro primer hijo. He salido de casa a las cinco y media de la mañana como cada día. Pero mi jornada no ha durado ocho horas hoy. A las doce, el portero de mi fábrica ha venido nervioso hacia mí y me ha dicho que me fuera rápidamente hacia el hospital, que iba a ser padre. Al llegar allí, y después de una larga espera, me han dejado pasar a ver el parto. He podido mirar a mi mujer en todo momento, y he visto el milagro de la vida de cerca. Su llanto me ha contagiado y no he podido evitar que mis ojos mostraran lágrimas de alegría. Nunca olvidaré este día.

1 de agosto de 2009. La vida me sonríe. Y no porque a mi me vaya extremadamente bien, yo sigo trabajando en el mismo lugar desde hace más de treinta años, sino porque a mi hijo le va estupendamente, y eso me hace feliz. Hace poco más de un mes consiguió entrar a la facultad que quería, y sus lágrimas volvieron a contagiarme, como el día de su nacimiento, aunque esta vez ambos llorábamos de alegría, igual que mi mujer. Es increíble, hasta ahora he llorado solo tres veces de felicidad, y las tres han sido gracias a mi chico. La tercera ha sido hoy mismo, cuando con su primer sueldo nos ha regalado un viaje a Escocia. A mí no me hace mucha gracia viajar en avión, pero soy incapaz de rechazarle el regalo y, además, dicen que es el medio de transporte más seguro del mundo, ¿Qué puede pasar? Espero disfrutar mucho del viaje, y también espero que no destroce demasiado la casa en nuestra ausencia. Por fin acabo este diario, así que, ¡Estreno diario para explicar el viaje!

Mi sosegada sensación inicial fue evolucionando hacia el nerviosismo y posteriormente hasta el llanto desconsolado al acabar de rememorar las últimas palabras de mi padre. Era incapaz de digerir el sentimiento de culpabilidad, así que aproveche la altura del cementerio y, después de echarle un último vistazo a las dos inertes tumbas, me acerqué al más alto abismo y di un paso hacia delante, sintiendo la libertad efímera de la caída libre…